La gent tendeix al radicalisme. No es pot ser de dos equips de futbol, no el pot agradar més de un genere musical, no et poden agradar dos grups idèntics, no es poden tenir dues consoles de la mateixa generació perquè sinó ets un traïdor (la pregunta es.. de què?).
Aquestes actituds de no respecte a la diferencia es noten especialment en l' adolecencia. I és fàcil d'explicar. Si en l'escola que s'està només hi ha 3 grups de gent, i a tu no t'agrada cap dels tres, o fas veure el que no ets o vius sense fer cas a ningú i a la teva bola.
Per sort llavorens un dels grups, el que escoltaven "radio de moda" m' agradava. Parlem de 1999-2001 quant los 40 principales encara emetien punk de Californià o NRJ no estava capturada en el repito-disco francès.
The Offspring no són sants de la meva devoció, es més, son força previsibles. Però en l'etiqueta de punk de Californià entraven molts altres grups: Green Day (ara sols surten si actuen amb U2), No Doubt, No FX, Bad Religion, etc. o grups paral·lels com Breeders, Pixies, Nirvana...
També entrava un grup anomenat The Muffs, coneguts per que una de les seves cançons es van utilitzar per a una campanya de frutopia (per cert, encara en fan?). Encara que m' agradaven més que la majoria dels altres grups, el problema es el radicalisme que he dit abans... qualsevol excusa es bona per formar estaments.
Ara abans de començar el curs, fent neteja de tot lo meu, recordo aquestes cintes que hem feia gravant la ràdio durant les tardes, llargues tardes que passava sol amb les meves germanes. The Muffs els repetien força en aquella hora, bàsicament perquè era de les poques que los 40 principales no emetia cap programa (ara es al revès).
Aquest disc es el que recordo més, el que porta el títol de l'entrada "Blonder and Blonder".
Blonder and Blonder
