Avui en dia la originalitat dels videojocs resideix en inserir noves tàctiques de manegar la pilota al FIFA, de fer que el jugador es gasti 600 euros en una consola amb menys característiques que a qualsevol altre mercat o fer jocs destinats al mercat ocasional.
No es pot acusar de res, de fet això no fa que segueixin existint jocs originals, però alguns periodistes se’ls hi omplen la boca de parlar d’innovacions sense saber que allò ja existia d’abans.
I avui toca parlar del que podria ser el pare de Wario Ware, millor dit padrastre. Es tracta de Panic! (EEUU) o Switch! (Japó).
Un dia les màquines s’aixequen trastocades, comencen a fer el que els hi toca dels nassos. Motos que expulsen als seus conductors, helicòpters que deixen de volar, etc. Com la novel·la de La Rebelión de las Máquinas de’n King.
El protagonista del joc estava jugant amb la seva sega cd fins que es absorbit per ella, trasllanant-se a un món on haurà de tocar el botó correcte per saltar a la següent pantalla. Si s’equivoca de botó, pot destorçar des grans monuments, a ser aixafat per una estàtua gegant, fer sortir un paracaigudes lligat a un elefant, etc.
Grans dosis d’humor al estil Monty Python per a un joc destinat per a nens, i que la seva principal necessitat no es l’habilitat sinó la memòria del que hi juga.
Es per a Sega CD i el podeu trobar en Anglès i Japonès a moltes webs d’abandonware.
Panic!
