La vivenda ha assolit peus impossibles e impermissibles. Tots o gran part de la classe mitja cap abaix estem d'acord que cal un canvi i començar a enviar capos inmobliaris cap a la presó, així com una baixada de preus de totes les vivendes per aconseguir que els sense sostre o pisos pastera siguin més per afició que per obligació.
Però jo no vull una casa. Jo vull un lloc on viure.
Jo n'estic ven fart. Pot ser la meua visió de la propietat està completament distorsionada per ideologies sociopates, però prefereixo tenir un llibre a una casa. L'altre dia al veure el jove que no dubtava en insistir que l'estat havia d'ajudar a comprar vivenda, s'hem va caure la cara de vergonya. No sé si serà certa la resposta d'en Zapatero d'ajudar als lloguers, però si es certa, s'haurà guanyat la meva confiança per l'any que be.
Amb hipoteques de 30 fins hi tot 40 anys, es encadenar-se a tota la vida a viure a una població, que les circumstàncies poden fer que es torni un lloc no molt agradable per a viure.
El ésser humà es nòmada, i no es pot permetre viure molts anys al mateix lloc. No si no vol caure a la rutina, l' aburrida rutina, l'odiosa rutina. Sempre ens queixem de que no podem veure món, però no dubtem en encadenar-nos en adorar a la nostra terra des la nostra terra.
Molts problemes de discriminació acabarien si la gent visites més món, no 15 dies de guiri, sinó un any a l' extranger, treballant en el seu ofici... ho dic per expèriencia.
Si a un preu de lloguer just. No al senderantisme.
"Ayúdeme a comprar una casa"
